“Quin home del nostre temps podria viure sense màgia, sense somniar una mica?”

Méliès: la història d'un mag
Georges Méliès va néixer a París el 8 de desembre de 1861. Abans d'esdevenir un dels cineastes més importants dels inicis del cinema, Georges Méliès fou un mag amb talent —i ho continuaria sent durant tota la vida. Fascinat pels titelles des que era petit, el van introduir en els trucs de màgia dos mestres d'aquest art: John Maskelyne i David Devant.
Un mentor: Robert-Houdin
El juliol de 1888, Méliès va fer servir diners de la seva família paterna per comprar un petit teatre de màgia que era propietat del seu mentor, Jean-Eugène Robert-Houdin.
Va ser allà on Méliès va desfermar la seva vívida imaginació, representant uns extraordinaris espectacles de fantasia amb trucs d'il·lusionisme i esquetxos.
L'arribada del cinematògraf
A finals de 1895, Georges Méliès va presenciar, entusiasmat, una de les primeres aparicions públiques del cinematògraf dels germans Lumière. Segons va explicar, ell i la resta del públic “es van quedar amb la boca oberta, admirant-ho estupefactes”. Méliès va veure immediatament el potencial màgic i espectacular del “Cinématographe Lumière”.
Primers passos en el cinema
Amb tot, els Lumière van rebutjar de vendre-li una còpia del seu dispositiu, perquè, segons creien, “aquest invent no té cap mena de futur”. Afortunadament, Méliès va trobar-ne una versió similar a Londres, inventada per Robert William Paul, un fabricant d'instruments científics.

La primera pel·lícula de Méliès, que va aparèixer un any més tard, no era més que una còpia de l'obra dels germans Lumière. Però al cap de poc temps, el 1896 va fer “Escamotage d'une dame au théâtre Robert-Houdin” (Desaparició d'una dama al teatre Robert-Houdin), una pel·lícula de trucs en què, per primera vegada però de manera decisiva, es barrejaven màgia i cinema.

Primeres pel·lícules
El seu univers diabòlic, de ritme ràpid, que evocava tant el terror com les rialles —un món on diables, esquelets, fantasmes i dimonis prenien vida en decorats amb perspectives forçades— entusiasmava el públic, que clamava per veure'n més.
L'estudi de Montreuil
Aprofitant aquest èxit, Méliès va construir un estudi de cinema en una finca de la seva família a Montreuil, als afores de París, amb una inversió important. Equipat amb camerinos per als actors, magatzem per a decorats, trapes i equips per filtrar la llum, Méliès el faria servir durant tota la seva carrera cinematogràfica.
Aquest estudi de cristall, construït expressament amb aquesta finalitat, va ser el primer que va existir. Malauradament, no en queda res; va ser completament destruït durant la Segona Guerra Mundial.
Pel·lícules de trucs
Sobreimpressió, foses encadenades, editatge, fons negres, primers plans sobre un lliscador, efectes teatrals i pirotècnics, il·lusions…
L'home amb el cap de goma
Les tècniques cinematogràfiques de Méliès amagaven un tresor d'ingenuïtat. A “L'Homme à la tête en caoutchouc” (L'home amb el cap de goma), per exemple, juga amb efectes de la càmera i amb la perspectiva.
L'efecte del “cap de goma” es va aconseguir fent servir un carretó sobre carrils. L'actor i el carretó es mouen cap a la càmera, que roman quieta. Això crea un efecte d'engrandiment quan el carretó es mou cap a l'objectiu i, a la inversa, un efecte d'encongiment quan se n'allunya.
Les pel·lícules de trucs van permetre a Méliès crear escenes a la pantalla que no haurien estat possibles sobre un escenari: cossos tallats, aplanats i que explotaven; caps i extremitats tallats en persones vives; duplicació; substitució d'elements en canviar de fotograma; transformacions; persones i objectes que leviten…
Viatge a la lluna
L'any 1902 va ser un dels més pròspers per a Méliès, ja que és quan va crear la seva pel·lícula més famosa, “Le Voyage dans la Lune” (Viatge a la Lluna). Es va inspirar en moltes fonts, com ara les obres dels autors Jules Verne i H. G. Wells, les atraccions de fira o les operetes.

El rodatge va durar mesos i va necessitar molt finançament. La pel·lícula mesurava 260 metres (que corresponien a uns 13 minuts de temps de pantalla) i incloïa 30 escenes.

S'hi mostraven trucs molt sorprenents i ambiciosos, mai vistos fins aleshores. La pel·lícula va ser un gran èxit a tot el món i es va reproduir en moltes ocasions de manera no autoritzada, especialment als Estats Units, on Méliès va haver d'obrir una sucursal per protegir els seus drets d'autor.
El declivi
El 1908 marcaria el pic de la carrera de Méliès, en què va crear més de 50 produccions en un any. També seria l'inici del final per al cineasta: el 1912 va crear les seves tres darreres pel·lícules, per encàrrec de la influent productora de cinema Pathé. Totes van ser un fracàs. El públic ja no volia veure històries fantàstiques. Ara a les pantalles predominava el realisme poètic de Louis Feuillade. Als Estats Units, David W. Griffith estava marcant un nou ritme per al cinema mundial, i s'aproximava la Primera Guerra Mundial… Mentre que les productores franceses Pathé, Gaumont i Éclair van esdevenir grans empreses, Méliès mai no va voler convertir la seva petita productora independent en una corporació.
La ruïna
L'any 1923, incapaç de pagar els deutes a Pathé, Méliès es va veure forçat a vendre l'estudi de Montreuil. Per guanyar-se la vida, venia caramels i joguines a l'estació de Montparnasse de París. Un periodista l'hi va trobar i el 1929 es va organitzar una gala en honor seu. Tres anys més tard, Méliès i la seva dona, Jehanne d’Alcy, amb qui s'havia casat el 1925, van ser admesos en una residència de la tercera edat d'Orly propietat de la Societat del Cinema. Va morir a París el 21 de gener de 1938.
El llegat
Els trucs creats per Méliès prefiguren els efectes especials moderns emprats actualment, ara traslladats a l'entorn digital. Els mestres de Hollywood mai no han oblidat Méliès i consideren que va ser el mag de Montreuil qui va obrir la capsa de Pandora. El tribut més recent a Méliès, i alhora el més espectacular, és la pel·lícula “Hugo”, de 2011, dirigida per Martin Scorsese.
Crèdits: tots els suports
Pot ser que l'article destacat hagi estat elaborat per algú extern i independent, de manera que pot no representar els punts de vista de les institucions, indicades a continuació, que han facilitat el contingut.
Tradueix amb Google
Inici
Exploreu
A prop
Perfil