· Retrats de medalla ·

Fundació Rafael Masó

L'espectacle del bronze

El retrat en la medalla
El retrat en la medalla és un record tàctil, una obra d'art portable. Aquestes medalles ofereixen una visió lliure, de múltiples facetes de la societat en què es van produir i que impliquen la voluntat d'honorar. De manera que si primer van ser reis i prínceps, els que s'hi van retratar, a poc a poc aquest desig es va estendre fins la classe benestant i va acabar difonent-se de manera general.
La medalla i Rafael Masó: entre l'Eclecticisme, el Modernisme i l'Art Déco
L'èxit que la medalla va experimentar entre el període que va de 1880 a 1935, coincideix amb el naixement i la mort de l'arquitecte català Rafael Masó. La vida de l'arquitecte, doncs, va córrer paral·lela a l'eclosió de la medalla.

1880. Eclecticisme

- Masó neix a Girona
- La medalla es renova

Noves solucions per reproduir la profunditat amb el mínim relleu o crear contorns suaus, contrastats o, fins i tot, evanescents.

1906. Modernisme

- Obté el títol d'arquitecte
- La medalla es consolida

Es propaguen les línies asimètriques i orgàniques.

1935. Art Déco

- Masó mor a Girona
- La medalla viu el seu darrer gran moment

L'Art Déco incorpora a la medalla una expressió diferent, més geomètrica, de camps més nets i on els missatges es reforcen amb unes tipografies contundents.

Un homenatge per recordar
En general, la persona honorada és retratada a l'anvers i es deixa el revers per explicar-hi els seus mèrits, a la manera d'un missatge seqüencial. Com a exemple, s'expliquen tres medalles diferents de Richard Wagner, sempre retratat de perfil i amb una expressió serena del rostre. Cada medalla està resolta de manera diferent pel que fa a l'estil, els elements evocadors, les tipografies i els formats.

La medalla d'Ovide Yencesse, mostra a Wagner assegut en un sofà, amb la mà dreta a la solapa i mirant pensatiu cap a l'horitzó.

Franz Xaver Pawlik situa el compositor dins d'un medalló envoltat per elements simbòlics d'estil Secessió:

La figura femenina que toca una arpa evoca la música; el llorer l'èxit, i la màscara l'òpera.

La medalla d'Arnold Hartig és més austera i neta en la composició, presenta els volums més marcats i les línies planes.

Retrats oficials: monarquies i repúbliques
Un dels elements que servien per representar les monarquies era (i és encara avui) la moneda oficial. En general porten el perfil del rei o la reina a l'anvers i el valor monetari en el revers.

- MONARQUES -

Aquests retrats mostren el monarca d'una manera concreta i inalterable, sempre serè, normalment de perfil, amb els seus atributs, el posat autoritari i amb dignitat.

A vegades també es representava el matrimoni reial o la seva descendència: L'hereu i la consort sempre al darrere, i a primer terme, qui regnava en aquell moment.

A les acaballes del segle XIX, les medalles amb els retrats dels monarques van proliferar entre la societat com a símbols nacionals, i sovint es produïren en forma de medalletes per penjar, per tal de fer-ne assequible la compra.

- REPÚBLIQUES -

Les noves repúbliques buscaren una imatge que les identifiqués i, prenent l'exemple de la Mariana francesa, reproduïren figures femenines imaginades, belles, serenes i distingides.

- HISPÀNIA -

Antoni Parera personificà Hispània en una orgullosa i serena al·legoria:

Coronada per representar el regne de Castella i amb un vestit clàssic per la Tradició. Una espasa a la mà, per simbolitzar el Poder, i un lleó al costat com a Valor. Finalment, l'escut d'Espanya radiant contra un fons de flors per la Celebració.

- LA DINASTIA BELGA -

Bèlgica va ser un país prolífic en medallistes, que retrataren sovint els membres de la família real. Godefroid Devreese és l'autor de moltes d'aquestes medalles, com la plaqueta Les quatre reines de la dinastia belga, presentant les monarques que havien regnat al país des de la seva fundació.

En Els quatre reis de la dinastia belga, estan retratats conjugats, de perfil de dreta a esquerra i fins a l'alçada del pit, de tal manera que quan les dues plaquetes estan de costat, reis i reines es miren formant un bonic conjunt.

La medalla bèl·lica
La medalla commemorativa de temàtica bèl·lica fou un instrument tant per encoratjar els militars com per honorar els herois, homenatjar els ferits, denunciar l'enemic, recordar els difunts, evocar les hostilitats i, sobretot, per transmetre esperança i exaltació patriòtica.

- ST. NARCÍS I LA GUERRA DEL FRANCÈS -

El 3 de gener de 1810, el rei Ferran VII honorà l'exemplar valentia dels gironins durant el setge del francès amb l'encunyació d'una medalla.

Un segle després, en ocasió del centenari del setge, i a petició de l'Ajuntament de Girona, el Consell de Ministres aprovà l'edició d'una medalla commemorativa encunyada en or, plata (pels oficials) i bronze (per les tropes). La medalla reprodueix l'escut d'aquella "ciutat immortal", amb una reproducció de la creu, originalment lliurada als defensors de Girona. Sant Narcís, patró de Girona, està retratat dempeus al centre.

- LA MORT AL SERVEI DE LA PROPAGANDA -

Aquesta medalla alemanya no només commemora un esdeveniment històric, sinó que també hi va influir, impulsant els Estats Units a unir-se a la Primera Guerra Mundial.

Durant la Guerra, els aliats bloquejaren Alemanya per evitar que hi arribessin subministraments, i aquesta va respondre, que a causa del conflicte qualsevol vaixell que navegués per aigües britàniques era susceptible de ser enfonsat sense avís. L'advertència no va ser presa seriosament pels neutrals Estats Units i la Gran Bretanya i el 7 de maig, el Lusitania, va ser torpedinat causant 1.198 morts (128 dels quals, americans).
Uns mesos després, el medallista alemany Karl Goetz creà una medalla com a sàtira de la política hipòcrita de portar passatgers en un vaixell carregat d'armament, i hi retratà la mort despatxant els tiquets d'embarcament pel Lusitania.

- ELS ORFES DE LA GUERRA -

A Bèlgica, durant la Primera Guerra Mundial, per tal de socórrer els infants, indefensos i sovint orfes desprotegits, sorgiren iniciatives benèfiques que promogueren el seu auxili.

És el cas de l'Œuvre Nationale des Orphelins de la Guerre, amb campanyes com La Fleur de l'Orphelin (1917) - els propietaris d'arbustos de flors donaven a la institució la seva collita.

Es van vendre també targetes que donaven dret, en bescanvi, a una medalla de penjar del medallista alemany Godefroid Devreese, amb una nena òrfena que venia la flor representada a l'anvers.

- EN AUXILI DELS NOUNATS -

La plaqueta Alimentació de la infància (1916), evoca els nadons orfes que van sobreviure perquè van ser alletats per altres mares.

Amb una bonica forma que evoca un forat del pany, presenta una dona asseguda donant el pit a un bebè.

Els beneficis de la venta dels dos formats, tan de la plaqueta com de la medalla de penjar, de reduïdes dimensions, anaren pels orfes.

La simbologia en el retrat religiós
Els símbols han estat un recurs habitual en totes les cultures, i molts serveixen encara avui per reconèixer-hi o identificar-hi unes idees o uns valors. Entre finals del segle XIX i principis del XX, la medallística, pel fet de ser una disciplina eminentment occidental, representà molt sovint els temes de la religió cristiana.

En aquests retrats, els detalls simbòlics ajuden a transmetre el missatge desitjat de manera precisa, ja sigui per l'actitud de la persona evocada, com per exemple, mostrant-la pregant o pels complements que s'hi associen com ara la creu.

La medalla religiosa, explica sense paraules, narra sense escriure i identifica sense retolar.

A finals del segle XIX, coincidint amb l'esperit de la Renaixença, les voluntats conservadores impulsaren la reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll per tal de tornar-hi l'esplendor que havia tingut en temps de l'abat Oliva. La basílica restaurada va ser reconsagrada el 2 de juliol de 1893, ocasió per la qual s'encunyà aquesta medalla.

La Monnaie de París: centre productor de medalles
Fundada al segle IX per Carles el Calb, la Monnaie de París és una de les institucions franceses més antigues encara en actiu. Principal fabricant i editora de medalles, tant per a l'Estat com per a particulars, gaudí d'aquest monopoli fins a la Tercera República, a la dècada de 1880, quan per llei s'alliberà el dret d'encuny. Aquesta posició li va permetre escollir els millors artistes, com Oscar Roty, Jules-Clément Chaplain, Georges Dupré, Frédéric de Vernon o Émile Monier, escollit per il·lustrar la coberta amb la plaqueta oval de trets Art Déco "La Verge Maria pregant".

Joana d'Arc ha estat representada en múltiples medalles i per grans artistes com a símbol nacional. Oscar Roty, per exemple, la representà entre flames, mirant al cel i envoltada per la llegenda: / MA · MISSION · ETAIT / DE · DIEU · /, en una composició molt dinàmica pròpia de l'Art Nouveau de l'època.

A finals del segle XIX, la renovació de la medalla va comportar una nova fornada d'al·legories, que serviren per reforçar les virtuts personals, una idea procedent del pensament romàntic i del Simbolisme.

Retrats i figures
La majoria dels retrats es feien de perfil. Es poden distingir entre tres nivells de realitat: el retrat "burgès", l'objectiu del qual era reproduir fidelment la fesomia del model, el "romàntic", pròxim al personatge escollit però que ampliava una qualitat concreta i l' "al·legoria", un retrat sense identitat pròpia en què la bellesa i l'evanescència era l'únic que es considerava vàlid.

Sèries de retrats:

Responent a un encàrrec de la Monnaie de París, la medallista francesa Ernesta Robert-Mérignac va realitzar una sèrie anomenada "Coiffes des provinces de France", consistent en un conjunt de plaquetes on presentava, a l'anvers, el bust d'una jove portant el vestit tradicional de la seva província i, al revers, un monument singular del lloc.

La flora en femení:
sensualitat i bellesa

El treball en masculí:
força i corpulència

Al llarg del segle XIX, el nu de l'home serà encara escàs, considerat massa obscè, i conviurà, en minoria, amb el nu femení.

Querubins i infants:
gràcia i candidesa

Els querubins són la representació més tendra i commovedora de l'àngel, associats a la puresa i la innocència se'ls acostuma a representar nus, amb la idea que no tenen res a amagar.

Any nou, medalla nova:
el temps vell que s'acaba i el nou que comença

Les medalles d'any nou sovint hi representaven una figura anciana per encarnar la vida gastada i un infant per suggerir la que ha de venir.

El retrat íntim: de la família als amics
A banda de la producció seriada, la medalla també es prestà a edicions curtes i limitades, dedicades sovint al cercle domèstic.

El medallista Heinrich Kautsch dedicà aquesta plaqueta al seu homòleg, l'escultor Albert Bartholomé, aquí representat al costat dret, vestit amb capell i bata de treball, estenent fins al costat esquerre el braç, i amb un martell a la mà que evoca la seva professió. La tipografia, pròpia d'aquest medallista, segueix l'estil modernista que triomfava aleshores, de perfils suaus, arrodonits i amb un cert moviment.

Retrats d'animals
Va ser a finals del segle XIX, i molt especialment a principis del XX, quan augmentà el nombre de medalles dedicades als animals. Són medalles destinades a concursos o exposicions que servien per premiar els millors exemplars i que normalment reproduïen, a l'anvers, el cap o la figura de l'animal.

El napolità Giacomo Merculiano realitzà una àmplia producció de dibuixos en què els animals eren els protagonistes. Creà la medalla oficial per al Club Saint Hubert du Nord, amb el gos caçador en una elegant posició de descans, de perfil a la dreta, rere el qual es veu una panoràmica de la ciutat i, a la part superior, un cartutx amb el nom de l'entitat.

El revers presenta el mateix gos en acció, atent a la seva presa a l'esplanade, el camp on el 1894 havia tingut lloc la primera exposició canina de la ciutat de Lille.

L'any 1915 l'Asociación Rural del Uruguay encarregà a Eusebi Arnau una sèrie de medalles (editades en les categories d'or, plata, bronze, en diferents diàmetres i pesos) per a l'Exposición Nacional de Ganaderías Únicas de Campeones de Montevideo. Amb un anvers igual i cinc reversos diferents, l'entitat havia de premiar el millor exemplar equí, boví, porcí, caprí i d'aviram. Foren encunyades pel taller Tammaro, el més important d'Uruguai, fundat el 1888 per Luis Tammaro.

La renovació de la medalla
Entre el segon terç del segle XIX i l'esclat de la Primera Guerra Mundial, Europa va ser l'epicentre de la renovació estilística, particularment pel paper preponderant que va tenir en el desenvolupament i la difusió del Modernisme. La renovació de l'art medallística s'ha d'emmarcar no només en l'adopció d'un nou vocabulari ornamental, sinó també en un moviment modernitzador molt més ampli. La medalla pot ser vista com una extrapolació de l'art del baix relleu, l'art monetari i el gravat.

Cada cara té una funció pròpia i, alhora, complementària de l'altra, i és necessari que el medallista respecti l'equilibri entre l'una i l'altra.
Resulta poc habitual, en canvi, que les dues cares es donin la rèplica entre si; en aquest sentit la medalla "La cantina del soldat presoner", del belga Godefroid Devreese, representa una excepció que val la pena esmentar.

A l'anvers, l'avantbraç de la dama benefactora apareix a l'altra banda de la finestreta de la porta de la cel·la a la presó, darrera la qual un soldat li agraeix el gest fent-li besamans. Els dos costats de la medalla serveixen aquí per establir un diàleg i una continuïtat.

- FRANÇA, INICIADORA DE LA RENOVACIÓ DE LA MEDALLA -
L'emancipació de la medalla va començar a França amb un exemplar que va suposar una ruptura amb el passat: l'efígie de Joseph Naudet (1867) executada per Hubert Ponscarme.
Va introduir les tres primeres innovacions:
- Eliminà el llistell, vora que circumscriu el camp de la medalla.
- Abandonà la pràctica habitual de polir el fons metàl·lic.
- Adoptà una tipografia adequada al motiu escollit.

Louis Oscar Roty, va marcar una fita més en el procés de transformació de la medalla modificant-ne la forma i el fons:
- Qüestiona el format rodó i es va decantar per la plaqueta.
- Així aconsegueix evitar la "simetria ideal".
- Integra el paisatge en el fons de la composició.
- Tracta els textos barrejant-los amb fullatges.

- GRANS MEDALLISTES AMB UN PAPER CLAU EN LA RENOVACIÓ DE LES ARTS DECORATIVES A FRANÇA -
Alexandre Charpentier (1856-1909) es definia a si mateix com un "bas-relièfeur" (literalment, "baix-rellevador"). Fou un dels pocs que va aplicar l'art de la medalla a altres disciplines i en va ampliar el ventall de possibilitats.
En la seva obra destaca l'alternança entre una factura llisa i un acabat menys elaborat, amb contorns indefinits que, en algunes peces, donen lloc a un "non finito" sorprenent.

- LA MEDALLA A BÈLGICA -
Durant l'últim decenni del segle XIX va tenir lloc un profund canvi estilístic que es va reflectir en la composició, en la forma i en la introducció de nous motius decoratius.
Godefroid Devreese és, sense cap mena de dubte, el medallista més important del moment a Bèlgica.
Fernand Dubois gràcies a la seva formació com a escultor va imprimir un segell marcadament escultòric a les seves medalles. Se'l considera un dels exponents del Modernisme encara que les seves medalles no es poden qualificar pròpiament de modernistes.
La medalla es va convertir en una categoria independent en la Exposició Universal de Brussel·les del 1910, considerant-la com una obra d'art de ple dret.

El gran moment de la medalla catalana
Podem denominar "el gran moment de la medalla catalana" l'espai de temps que ocupa les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX, fins a la Guerra Civil. Cal assenyalar l'existència del medallista gironí Joaquim Botet, que no estava sol, sinó que formava part del notable esplet de literats i historiadors d'alt nivell que havia sorgit a Girona a finals del segle XIX. Pertanyia, doncs, a la generació anterior al nou grup d'intel·lectuals - destacar que l'arquitecte Rafael Masó també va formar part d'aquest grup.

L'any 1888, a poc a poc, sorgeix un nou estil que combina elements neogòtics o medievalitzants amb altres d'exòtics. És un primer pas cap a la renovació d'estètica. L'arribada del gran escultor i medallista modernista català Eusebi Arnau, i uns anys més tard, d'Antoni Parera, suposà, pel cap baix, l'equiparació en qualitat de la medalla catalana amb la francesa.

El Modernisme català arribà al seu cim amb el genial arquitecte Antoni Gaudí, amb els seus magnes treballs arquitectònics, dissenyà reixes o mobles, però no pas, que sapiguem, medalles. L'art de la medalla modernista no tingué, en termes generals, la contundència i la llibertat d'estil de les medalles, per exemple, franceses de la mateixa línia estètica. Els treballs de l'escultor Josep Llimona són els que es van acostar més a aquest nivell òptim que es trobava a França.

L'entrada de l'Art Déco tingué un caràcter força més internacional. Es produeix ara un gran despullament decoratiu, un cert hieratisme de les figures i un paper del vessant geomètric. En qualsevol cas, l'Art Déco es troba poc representat al nostre país. D'alguna manera, aquell gran moment de la medalla catalana que gira entorn del Modernisme s'allarga amb menys força fins a la segona i tercera dècades del segle XX amb el Noucentisme i l'Art Déco podem dir que s'havia acabat.

A la recerca de l'essència humana
La voluntat de representar el caràcter del retrat serà una constant en les arts, una intenció que ve d'antic, quan ja es reproduïen l'expressió, el gest o la mirada per tal de transmetre allò que té de personal i intransferible cadascú.

L'escultor Hubert Ponscarme, que es dedicà gairebé en exclusiva al gènere del retrat, va ser molt conegut pel fet de representar amb exactitud la part física i la moral, escrutant bé la consciència dels models.

De manera habitual, doncs, els medallistes cercaran reproduir la impressió, és a dir, la idea general de la persona, els trets facials i la forma del bust, a més de la figura i el posat. Són aparences externes que s'associen al retratat per semblança i que ajudaran a dibuixar la seva personalitat.

Fundació Rafael Masó
Crèdits: història

Totes les obres pertanyen a la Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona, excepte quan s'indica el contrari.

Exposició comissariada per Rossend Casanova a la Casa Masó, Girona, i produïda per la Fundació Rafael Masó. Presentació en línia comissariada per Cristina Pinsach.

La Fundació Rafael Masó té el suport de l'Ajuntament de Girona, Col·legi d'Arquitectes de Catalunya-Demarcació de Girona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Girona, Universitat de Girona, i les famílies Masó i Aragó.

Crèdits: tots els suports
Pot ser que l'article destacat hagi estat elaborat per algú extern i independent, de manera que pot no representar els punts de vista de les institucions, indicades a continuació, que han facilitat el contingut.
Tradueix amb Google
Inici
Exploreu
A prop
Perfil