El Prado dispers

Museu d'Art de Girona

Dipòsit del Museo del Prado al Museu d'Art de Girona

Un bocí del Prado
El Museu d’Art conserva un conjunt de pintures del Museo del Prado que van ser dipositades entre els anys 1876 i 1882 a l’antic Museu Provincial de Girona, fruit de la política de dipòsits en institucions oficials i museus provincials empresa pel Prado a finals del segle XIX i coneguda com «el Prado dispers».

Aquesta obra testimonia l’èxit que aquest autor (Alessandro Turchi) d’origen veronès va assolir amb la seva activitat romana i el prestigi del seu art entre l’alta aristocràcia col·leccionista.

Es tracta d’un quadre d’una execució preciosista que, amb notes de naturalitat, opta per una composició classicista en la qual escenari, llum, cromatisme i sentimentalitat es fusionen en una delicada harmonia.

La col·lecció
Són obres dels segles XVII, XVIII i XIX que van ingressar al museu madrileny procedents, en bona part, de convents o monestirs desamortitzats el 1835 o bé de les selectes col·leccions reials.

Aquest quadre de Vaccaro evidencia el sofisticat llenguatge amb què s’expressava el pintor, ple d’inventiva i creativitat i destil·lat a partir de les propostes més renovadores exhibides a Nàpols durant el primer terç del segle xvii, des del naturalisme fins al classicisme barroc, passant per la subtilitat cromàtica i emotiva de Van Dyck.

També és un bell testimoni de com l’encàrrec aristocràtic impulsava aventures temàtiques tan agosarades com la història bíblica d’un incest.

Art i religió
La selecció d’obres exposada permet evocar el paper tutelar que l’Església va exercir sobre l’art religiós als territoris hispànics durant l’etapa de la Contrareforma, molt visible en l’èmfasi que es fa sobre determinats temes, com ara la vida de la Verge.

Aquesta pintura formava part d’un cicle dedicat a la vida de la Verge que es va executar per a la Congregación de Caballeros de Nuestra Señora de la Asunción, establerta al col·legi de jesuïtes de San Esteban de Múrcia.

A partir d’una composició arcaïtzant, encara sintonitzada amb les formes del tardomanierisme, els autors proposen un relat d’elevada eficàcia devota que combina un cromatisme ric i lluminós amb una manera de fer propera i emotiva per a l’espectador de l’època.

L’autor Francesco Solimena, es podria considerar l’emblema de la saviesa pictòrica atresorada durant el segle XVII pels millors tallers napolitans i, alhora, un exemple de virtuosisme.

Les seves creacions impressionen per l’agosarament compositiu, l’efectisme de les llums i la intensitat dramàtica.

Aquí, l’artista posa els seus variats recursos al servei d’un relat en què la duresa del càstig de Déu contra els pecadors contrasta amb la seva misericòrdia envers els penedits.

Museu d'Art de Girona
Crèdits: història

Museu d’Art de Girona (Agència Catalana de Patrimoni Cultural)

Direcció: Carme Clusellas
Textos i comissariat: Dr. Joan Bosch i Ballbona
Coordinació: Isabel Fabregat
Soport tècnic: Antoni Monturiol
Disseny expositiu: Cristina Masferrer Estudi
Conservació i restauració: Elena Boix, Laia Roca, Ester Horno
Montatge: Elena Boix, Jaume Soler
Rotulació: Vidcus
Traduccions: Link
Fotografies: Archivo Museu d'Art de Girona, Rafel Bosch
Adaptació digital: Irene Forts

Crèdits: tots els suports
Pot ser que l'article destacat hagi estat elaborat per algú extern i independent, de manera que pot no representar els punts de vista de les institucions, indicades a continuació, que han facilitat el contingut.
Tradueix amb Google
Inici
Exploreu
A prop
Perfil