Selecció de les obres més destacades de la col·lecció

Realismes
La representació del món al tombant del segle xx

Francisco Pradilla dedicà i regalà aquest estudi a Jaume Morera, probablement durant els anys que compartiren pensionat. Es considera que aquest és el segon esbós de l'obra, un estudi de color i de prefiguració dels elements que després seran definits amb gran precisió a l'obra final.

Al costat de les grans composicions que presentava als certàmens oficials, Haes conservà molts estudis que pintava durant les seves sortides al camp. És el cas d'aquest paisatge, on el típic molí holandès esdevé una simple anècdota tot cedint el protagonisme a la natura i els seus estats canviants.

En la recerca de llum i escenaris concordants amb les seves inquietuds artístiques, Jaume Morera s'interessà per l'hivern de la Serra del Guadarrama. La descoberta dels paisatges nevats li permeté incorporar a les seves obres un dramatisme d'arrel romàntica que esdevingué tot un tret diferencial.

En aquesta obra, Beruete empra el triangle impressionista dels colors secundaris a partir d'un acurat ús dels colors complementaris Aquest es combina amb una tècnica gairebé puntillista per representar una lleugera calitja, que aconsegueix tot aplicant punts de blanc al blau del cel.

Modernisme i modernitat
Nous gustos per a un nou segle

Un dels dissenyadors de rajoles d'imitació de cartró pedra més destacats del taller d'Hermenegildo Miralles va ser Carles Llobet. Aquesta peça, de 40 rajoles, formava parella amb una altra que la Casa Miralles va presentar a l'Exposició de París del 1900 amb rajoles també dissenyades per Llobet. Posteriorment, per tal de protegir-lo, s'hi va afegir un marc de 30 rajoles del mateix material.

Aquest dibuix correspon a la il·lustració que Joaquim Mir va fer pel conte "Los tres viajeros" publicat al número 8 de la revista Hispania. Mir tenia una clara preferència pels personatges pobres dels voltants de Barcelona, veritables arquetips d'aquesta fase de la seva trajectòria artística.

La gitana, ésser exòtic amb una pintoresca forma de viure, captivà a Gonzalo Bilbao. En aquest cas, retrata una cistellera que es desplaça amb la seva família, definint una obra on palesa el seu domini de la llum, que s'escola des del paisatge que s'entreveu per les branques del gran arbre del fons.

Aquesta és una de les obres més reeixides del període costumista de Gili Roig, centrat en la reproducció de figures arquetípiques de la pintura folklòrica de tradició castellana, de tal manera que contrasta clarament amb els principals temes de la pintura catalana del primer quart del segle XX.

Aquest retrat mostra el rumb que pren la pintura de Pla, molt més sensible als requeriments de la llum mediterrània i a un tractament més lliure de les figures. Pla se serveix del vestit de la dona per exaltar el contrast entre llum i ombra, que es repeteix en situar el seu rostre al vèrtex on conflueixen les zones lumíniques del quadre.

Aquesta peça, que Biosca donà al Museu el 1983, exemplifica la preocupació de l'artista pel tractament i l'articulació de les masses del cos nu de la dona a partir de la simplificació d'unes formes que ens remeten a la rotunditat classicista per expressar un estat d'ensomni, serè i intimista alhora.

L'any 1903, Gili i Roig va guanyar el concurs de plafons decoratius de Joan Llusà amb "Abisme", una paràbola sobre les conseqüències de la luxúria i la frivolitat formalitzada en una al·legoria simbolista, una variant de l'eclecticisme que llavors caracteritzava la seva producció pictòrica.

Nous plantejaments artístics
Les avantguardes

L'any 1932 Viladrich va fer un viatge al Marroc. El resultat fou una sèrie de 30 quadres d'oficis i temes sefardites, marcats pel gust de l'artista pel realisme i el detall minuciós, que es combinaven amb un aire simbolista i primitiu alhora.

Partint de les possibilitats expressives de les molles de rellotge desplegant-se en l'espai, aquesta obra és el treball preparatori de la peça que Cristòfol presenta públicament a Lleida l'any 1933 i que inaugurà el seu trànsit a través de vessants no figuratius.

Aquesta obra respon a un plantejament subversiu respecte a la producció anterior d'Antoni Garcia Lamolla, tot i que no tingué continuïtat. L'obra inclou un paper de diari com a generador i vertebrador, un fet absolutament nou que al seu torn sancionava la intrusió revolucionària de la realitat enmig de l'imaginari pictòric.

Considerada la mejor obra surrealista de Lamolla, estamos no sólo ante una de las obras más importantes de la fase surrealista de su autor, sino también una de las mejores manifestaciones de este movimiento de vanguardia en Catalunya.

Sobre un paisatge imaginari molt simple es disposen unes formes orgàniques segurament inspirades en les escultures de Hans Arp. La massa del centre adopta un gest gairebé humà en restar asseguda en un cub i sota una mena de tendal, conformat per una altra forma biomorfa penjada. Tot plegat resulta una visió d’una realitat desconcertant que apel·la als somnis i és expressada amb gran lirisme, tot deslliurant-se de qualsevol ornamentació supèrflua.

Amb les "Morfologies", Leandre Cristòfol inicià una etapa de treball no figuratiu marcada per l'elaboració de formes oníriques bidimensionals, que eventualment es veieren substituïdes pel treball en l'àmbit objectual.

Elaborada en plena Guerra Civil, "Anticipació òntica" és un assemblage de gran lirisme, que se'ns revela aparentment aliè a la convulsió que embolcallava el moment de la seva creació.

Aquesta obra penja d'un mecanisme format per dos fils. Un era prèviament encargolat, de tal manera que quan recuperava l'estat inicial generava un moviment que encargolava l'altre fil, i així successivament. El resultat superava la idea de mòbil d'Alexander Calder i se situava en el camp de moviment continu i constant, de tal manera que els ralentís de Leandre Cristòfol han estat considerats com clar precedent de l'art cinètic a Catalunya.

L'art entre la postguerra i la transició
De l'informalisme a les propostes de fi de segle

Si inicialment el cel i els núvols protagonitzen les pintures de Benseny, en aquesta peça les línies de les garbes substitueixen el moviment dels núvols, arribant a una certa deformació de la visió general de l'obra. Es tracta de sotmetre constantment la pintura a l'estat d'ànim de l’artista, a una espiritualitat i un subjectivisme visceral sempre presents.

A finals dels anys 50 Ton Sirera inicià un treball basat en la macrofotografia d'elements de la natura. Aquests esdevingueren fites dins l'informalisme català, un moviment on Sirera s'hi endinsà gairebé paradoxalment en tant que el seu era el mitjà de representació "realista" per excel·lència.

La sèrie Ovals és el conjunt abstracte més coherent, elaborat i personal de Lluís Trepat, la culminació de tot un procés d’evolució creativa iniciat l’any 1956, i la fita a partir de la qual anirà retornant progressivament a la figuració.

Alguns elements d'aquesta pintura, com el tractament del fons de la barca —que ja sembla agredir el suport— i el reflex de les cases sobre les aigües del canal preludien clarament l'etapa informalista de Jaume Minguell, iniciada de la mà del Grup Cogul (1964-1965).

Després de la seva estada a París, Víctor Pérez Pallarés es va alliberar del pes de la simbologia per deixar pas a un intens diàleg entre la taca i els signes que el gest espontani deixa en el paper, abandonant ja qualsevol referència figurativa fins un estadi més tardà de la seva carrera.

Aquesta obra, molt significativa del treball que Albert Vives realitzà durant la fase final de la seva participació al Grup Cogul, palesa un interès pel món de la matèria i les textures, i s'insereix molt específicament en els canvis que es produeixen dins de l'informalisme a principis dels anys seixanta.

Testimoni de l'evolució de l'obra d'Ibàñez a partir de la desaparició del Grup Cogul (1965), aquesta obra encara s'insereix dins dels paràmetres informalistes, per bé que l'experimentació amb el collage i les barreges cromàtiques insinuen la influència d'una nova estètica, tendint vers el Pop-Art.

Al tombant de la dècada dels anys 70, Leandre Cristòfol estava plenament immers en una fase molt experimental. D'aquí en sorgí la sèrie "Dialèctica interior", un seguit de peces a mode d’estructures susceptibles d'ésser monumentalitzades.

El llenguatge artístic de Benet Rosell arrela en l'estudi de les cal·ligrafies orientals i els alfabets ideogramàtics, que en aquesta ocasió plasma en un suport agredit per l'acció de l'àcid.

Niko fou un metge amb vocació artística que es va dedicar a la "carigrafia", aproximacions al retrat psicològic a partir de la definició simplificada i esquemàtica d'aspectes externs i interns de la personalitat del retratat, en una concepció molt propera als retrats de l’avantguarda històrica.

Als anys 80, Àngel Jové va retornar a la pintura, per bé que mantenint una concepció fonamentalment fotogràfica de l'obra i el cromatisme que el caracteritza, mentre s'accentua la càrrega d'elements simbòlics i poètics barrejats amb personatges o escenografies inquietants.

Museu d'Art Jaume Morera
Crèdits: història

Museu d'Art Jaume Morera
Carrer Major 31 i Avinguda Blondel 40, baixos
25007 Lleida

+34 973 700 419
mmorera@paeria.cat
@museumorera
FB: /museumoreralleida

Crèdits: tots els suports
Pot ser que l'article destacat hagi estat elaborat per algú extern i independent, de manera que pot no representar els punts de vista de les institucions, indicades a continuació, que han facilitat el contingut.
Tradueix amb Google
Inici
Exploreu
A prop
Perfil