Sala dels Abencerraigs

Tant la vida a l'Alhambra i el Generalife com el seu paisatge han estat objecte de creacions artístiques des de la seva construcció. Així ho demostren les innombrables composicions literàries, musicals, escultòriques i pictòriques de tots els temps. Si ens centrem en aquestes últimes, es considera que va ser la dècada dels 70 del segle XIX, quan l'orientalisme estava de moda a la societat burgesa capitalista europea, van trobar una font d'inspiració per a les seves creacions a l'últim regne musulmà a la península ibèrica .

La font que hi ha al centre de la Sala d'Abencerrajes actua com a element regulador del confort de l'habitació en afavorir l'evaporació passiva (circulació d'aire en contacte amb una massa d'aigua). Mas, també, és un dels símbols que caracteritzen el Paradís. A la Sūra del Misericordiós (ar-Raḥman), Alcorà (55:46-78), es descriuen quatre jardins. Dos, frondosos, amb dues fonts manant i dues espècies de cada fruita [sales de Abencerrajes i Dos Hermanas]. A més d'aquests dos, hi haurà dos jardins verd-i-negres més, amb dues fonts abundants, palmeres, magraners i fruites [sales dels Mocàrabs i dels Reis].

Tot i això, atretes per les llegendes transcrites de la tradició oral als llibres que van escriure els viatgers romàntics, és freqüent sentir dir a persones que visiten la Sala dels Abencerratges que “el color vermellós del fons marmori de la font que hi ha al centre es deu a les restes de la sang d'aquells Abencerrajes que allí van ser decapitats.

Marcos Úbeda plasma una imatge realista de la Sala dels Abencerrajes i fuig de la llegenda. Reflecteix fidelment la ceràmica d'època nassarita del terra de la una dels llits laterals, sent idèntic al del llit simètric. Mostra el seu dibuix en ziga-zaga que és una forma abstracta utilitzada per representar les ones que es formen sobre la superfície de l'aigua.