Es tracta de l'obra més emblemàtica de tota la producció pictòrica gasconiana, on sobresurt el Joan Gascó més influït per l'estètica flamenca. En un primer moment, i arran d'aquesta influència, la taula fou atribuïda erròniament a l'escola alemanya i al pintor cordovès Bartolomé Bermejo. L'atribució a Joan Gascó no es formulà fins a l'any 1944 i és, ara per ara, indubtable, sobretot per l'extraordinària semblança que presenta amb el profeta David del retaule major de l'església parroquial de Sant Esteve de Granollers, adjudicat també al pintor Joan Gascó i actualment conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC 24.150). És precisament aquesta darrera obra la que ens permet especular amb la data d'execució de la Santa Faç, a l'entorn de 1513, ja que el profeta David del retaule de Granollers es pintà abans del 2 de febrer d'aquest any. Pel que fa a la seva procedència, se sap que ja era a la Catedral de Vic al segle XVI, on romangué fins a la fundació del Museu Episcopal. L'any 1868 –quan la taula ja estava en desús– la va trobar el canonge vigatà Jaume Collell darrere una tovallola de l'antic lavabo de la sagristia dels canonges. Representa la testa sangonosa de Jesucrist nafrada per la corona d'espines i amb la cadena al coll. El tractament del rostre i el disseny radial del nimbe dirigeixen la mirada de l'espectador contra els ulls de Crist, en els quals Joan Gascó ha concentrat tota la força expressiva de la imatge, d'una intensitat inusual en la pintura tardogòtica catalana.