Altar de Santa Maria de Lluçà

El corrent italobizantí arribat a Catalunya als voltants de l'any 1200 es va desenvolupar al nostre país fins a mitjan segle XIII, i té en l'altar de Lluçà l'exemple més significatiu del període final d'aquest estil. A diferència de les obres conservades del primer període d'aquest corrent, a l'altar de Lluçà hi apareix una escena iconogràfica nova. Es tracta de la coronació de la Mare de Déu, molt utilitzada en aquests mateixos anys pel nou art gòtic francès. La gran qualitat artística d'aquesta obra ha permès individualitzar la figura d'un mestre anònim amb una personalitat definida amb el qual s'ha relacionat el frontal de Santa Magdalena de Solanllong (Ripollès), i dintre del seu cercle les magnífiques pintures murals de l'església de Sant Pau de Casserres, conservades al Museu Diocesà de Solsona. El frontal d'altar està presidit per la figura de la Mare de Déu amb l'Infant, d'acord amb l'advocació de l'antic monestir marià de Santa Maria de Lluçà d'on prové l'altar. La mare porta a la mà dreta la poma de l'arbre del Paradís, símbol de Maria com a nova Eva, la qual amb el seu fill va redimir la humanitat del pecat original. Quatre àngels amb els noms dels evangelistes –Mateu, Joan, Marc i Lluc– sostenen la representació estelada del firmament amb el sol i la lluna, símbol de l'eternitat. Als quatre compartiments del frontal hi ha les escenes de l'Anunciació,
la Visitació, l'Adoració dels mags i la fugida a Egipte. En un dels laterals hi ha l'escena abans esmentada de Jesús coronant la Mare de Déu amb la inscripció «Regina Celorum», i a l'altre lateral l'escena de la Verge envoltada dels set dons de l'Esperit Sant acompanyada de l'apòstol Joan.