Antipapa

La pintura permeté a Saumells jugar amb l’espai virtual més enllà de l’escultura. Utilitzà el color no pas per descriure i definir topants, sinó per reforçar el dibuix en favor de l’ambientació; ell sabia construir atmosferes denses i sucoses. Preferí el paper com a suport, i en especial el paper japonès, de seda, vegetal, de cel·lulosa. Entre els colorants, aquarel·la, anilina, tremp i les ceres; sovint amb la pintura s’hi veuen barrejats traços de llapis i de bolígraf. De vegades, una obra a tot color presenta traces barrejades de dibuix de línia fina; d’altres un personatge abillat de prelat duu acolorida la capa pluvial amb una estesa de tachisme. Un relat repetit amb insistència en la vessant pictòrica és el tema dels antipapes. Obesos, ornats amb vestidures policromes, envoltats de cortesans, en situacions d’incontinència o de lascívia. Les actituds i els trets d’aquests éssers són motiu de crítica per a l’artista. Lluís M. Saumells (1915 – 1999) Realitzà la seva primera exposició a Tarragona, el 1934, a l’Ateneu Tarraconense, i el 1945 es traslladà a París amb una beca del govern francès. En tornar de França, el 1949, fou nomenat director de l’Escola-Taller d’Art de la Diputació de Tarragona, ciutat on residí, exceptuant algunes estades a Palma. L’artista, amb una volumetria definida presenta el mínim de detalls, i crea una tipologia pròpia que, amb petites variants, treballarà constantment: figures de caràcter expressionista de mans de dits allargats i prims i cares de trets angulosos. Aquestes característiques són aplicables també a la seva producció pictòrica i sobre paper. El seu compromís amb l’art el portà a esdevenir un veritable promotor cultural a la ciutat. Enric Baixeras