Calvari de Sagunt

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, es va introduir una nova pràctica a les institucions acadèmiques dedicades a l’educació artística: pintar paisatges del natural. L’artista abandona l’estudi i entra la natura per pintar-la. Un dels fruits d’aquest canvi de costums és el Calvari de Sagunt (1904), fet per Nogué Massó durant la seva joventut, específicament durant una volta pel Llevant d’Espanya que tingué lloc a les províncies de València, Castelló i Terol. Tal com és freqüent en les obres de molts artistes durant la seva joventut, Nogué Massó va haver de definir els que serien els seus trets característics, uns anys abans de viatjar des de Roma, on visqué l’any 1909, fins a França, on va descobrir les tècniques divisionistes i luministes que desenvoluparia en la seva plenitud artística. En aquest cas, va resoldre l’obra amb solucions preses de les obres d’altres artistes ja establerts, entre els quals destaca la influència de membres del modernisme català. Una influència particularment accentuada en el tractament de la llum: es basa en l’obra de Modest Urgell per reflectir la llum del sol i en la de Lluís Graner quan vol centrar-se en una part específica de l’obra. A Calvari de Sagunt ja hi podem veure elements que esdevindrien icones en la seva obra, com ara els xiprers situats al fons de la composició. Aquests transmeten una sensació de verticalitat en totes les obres en les quals els inclou. Temàticament, el Calvari de Sagunt ens mostra l’última secció del viacrucis, situada a la vora del camí que uneix el temple amb el poble. Nogué decideix utilitzar tres plans per representar aquest espai. En el primer pla, hi podem observar una construcció en la qual apareix la imatge del viacrucis; en el segon, l’edifici religiós, i, finalment, al fons, la serra que rodeja Sagunt, sobrepassada només pel cel. José Nogué Massó (1880-1973) Començà la seva formació a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a Madrid, i completà els estudis a l’Escola Espanyola de Roma. Va viure a Itàlia fins al 1923, quan va traslladar-se a Jaén per ser professor de dibuix. També va ser professor a Madrid i a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. El seu treball, enquadrat en el realisme, és destacable per les grans capacitats tècniques que demostra i l’atenció especial als efectes de la llum. Text de Damià Amorós Albareda