Rellotge de sobretaula

Al segle XIX tenir un rellotge en una casa era un element de distinció, més encara si com en el cas del rellotge de la sala de joc de Can Llopis s’havia adquirit a París.
Els canvis socials provocats per la Revolució Francesa i els avenços tècnics del segle XIX, van facilitar la producció en sèrie. La consegüent baixada de preus va fer assequibles a les classes benestants objectes decoratius en altres èpoques reservats exclusivament a la reialesa, la noblesa i l’alta burgesia. És en aquest context que es desenvolupà el Romanticisme, incorporant tota mena d’elements d’estils d’èpoques anteriors, realitzats amb el gust i la tècnica del 1850. El rellotge de Can Llopis que combina el bronze daurat al mercuri amb flors de porcellana, molt probablement de Meissen, és una reinterpretació de l’estil rococó combinat amb decoració simètrica a la base, més pròpia del neoclassicisme.
Durant els segles XVIII i XIX, a França, especialment a París, es desenvoluparen una sèrie de tallers on s’elaboraven productes de bronze destinats a l’elit de la societat. Una vegada fos i cisellat, el bronze era acabat pel daurador amb un procediment anomenat daurat al mercuri. Un procés molt perillós per a la salut dels operaris que consistia a recobrir el bronze amb una capa d’or de vint-i-quatre quirats dissolt en mercuri. Escalfant la peça, el mercuri s’evapora i deixava l’or recobrint el bronze, donant-li l’aspecte d’or massís.