Vestit

Charles Frederick Worth va ser el primer creador d’alta costura de la història. Per primer cop, el dissenyador creava uns models i els mostrava a la clientela als seus salons, en les primeres desfilades amb maniquins. Les clientes triaven, després se’ls feia el vestit a mida i el creador hi posava l’etiqueta, deixant doncs la seva signatura a l’obra. Això passava a París ja a mitjan segle XIX. Des d’aleshores el sistema de la moda s’anà imposant a la resta d’Occident, fins que l’alta costura esdevingué el motor de la creació en el disseny de vestits.

A mitjan segle XIX la moda proposava aquesta mena de vestits, amb el cos molt comprimit, la cintura molt estreta —gràcies a la cotilla amb barnilles— i l’amplada màxima a les faldilles. Aquestes se sostenien gràcies a un nou giny, el mirinyac, estructura amb cèrcols d’acer subjectats per betes o cordonet. El mirinyac va permetre eliminar molts d’enagos sota la faldilla i aconseguir l’amplada màxima al voltant del cos en forma de campana. Absolutament difós i usat per totes les dones, fou motiu d’acudits a la premsa de l’època a causa de les situacions còmiques —i fins i tot perilloses— que provocava. D’altra banda, però, deslliurava les dones del pes de tants d’enagos que duien anteriorment.

Partint d’una circumferència perfecta, de mica en mica els vestits van creixent en metratge de teixit, que es concentra en més quantitat al darrere, com és el cas del model que presentem. L’espectacularitat dels vestits de les dones, amb teixits de colors i textures diversos i amb molta ornamentació, contrasta amb la invisibilitat de la indumentària dels homes, que duen sempre colors foscos.

Sovint aquests vestits —compostos de dues parts que s’uneixen sobre el cos— es presenten en dues versions que utilitzen la mateixa faldilla: el model de dia —com el que veiem a la imatge—, amb el cos amb botons al davant i màniga llarga, i el model de nit, amb un cos sense mànigues i un escot pronunciat.