Vestit

Alliberat de tota estructura interior, el cos es mou lliurement sota el vestit, que es presenta amb forma de túnica penjant des de les espatlles, encara que amb un cert patronatge, atès que té mànigues i costures. La cintura, seguint les tendències de l’època, s’ha desplaçat de manera artificial del seu lloc natural i es marca just sota el pit, gràcies a un cordonet que frunzeix la túnica i adapta la peça al cos que l’ha de dur. Al darrere, la túnica cau en plecs des d’un brodat a l’alçada de la cintura alta, que exagera el cenyit per magnificar la llibertat dels plecs que cauen fins al capdavall del vestit. Aquesta peça s’allarga en una cua i s’arrossega per terra tot estilitzant la figura.

Confeccionat amb un teixit molt fi de batista de cotó, una de les teles més lleugeres aconseguides amb aquesta fibra, està ornamentat amb un senzill i delicat brodat blanc sobre blanc concentrat a l’esquena i que, de manera més folgada, cau al llarg de tota la faldilla amb uns delicats motius vegetals. El cordonet que marca la cintura acaba amb una borla amb serrell, ornament que també veiem aplicat a l’esquena.

A part de la llibertat de moviments sota aquesta túnica, el cos es mostra obertament, ja sigui de forma directa, ensenyant els braços gràcies a la màniga curta, o bé de forma indirecta, insinuant-se mitjançant la transparència del material emprat. Les cròniques de l’època diuen que les dones solien mullar els vestits per tal que s’adherissin al cos i en mostressin la silueta, a la manera de les estàtues grecoromanes. Amb aquesta moda era habitual cobrir-se amb grans xals de llana de caixmir per abrigar-se de la inclemència del temps.