Monument als Herois de Tarragona

Aquesta obra ocupa gairebé tota la vida artística de l’escultor, del 1910 fins més enllà de la mort, ja que la realització final va anar a càrrec del seu deixeble Enrique Lorenzo Salazar. Un monument basat en dos principis: la bellesa i l’harmonia. Per a l’execució d’aquesta obra va realitzar dos esbossos i una sèrie d’estudis escultòrics preparatoris, tots de gran qualitat. Al monument la figura de la dona, símbol i personificació de la ciutat, s’hi presenta dempeus, nua, esvelta, poderosa, sostenint sense demostrar esforç els seus fills —l’un mort, l’altre ferit—; del braç li penja un llarg mantell que envolta el grup per la part posterior. L’heroi mort mostra la seva jove i formosa nuesa que ha ofert a la ciutat com a símbol de tots aquells que van ofrenar les seves vides per alliberar-la. L’heroi ferit, també nu, manté la
tensió de la seva musculatura i amb la mà dreta aguanta l’espasa. Aquest monument va trasbalsar l’estatuària pública al nostre país no sols pel que podem veure formalment en la presentació i el tractament de la nuesa de les figures de manera magistral, sinó per la capacitat de transformar l’espai públic, un referent de la vida de la nostra ciutat. Cal destacar que en aquesta obra l’artista hi deixa de banda la commemoració d’un fet històric mitjançant un relat historicista i anecdòtic per recercar la interpretació del fet mitjançant el llenguatge al·legòric. Deixem enrere soldats, trabucs i canons per posar èmfasi en el fet que, en un setge, és la ciutat i tota la seva població la que pateix, mor o és ferida, més enllà que es tracti de soldats o no. Aquest és el punt d’inflexió de l’obra de Julio Antonio: traslladar el subjecte de la representació del fet bèl·lic, de l’exèrcit i del soldat al conjunt de la població i a la ciutadania. Antonio Salcedo