Lutiers catalans

Un país de lutiers i de músics

Així es podria qualificar Catalunya quan repassem la llarga trajectòria dels que fan instruments musicals de tipologies ben diferents

En aquesta exposició trobareu una mirada a diversos sectors de lutiers dins de la continuïtat històrica, per acabar amb una aproximació a alguns dels tallers actualment en actiu.

Tota una descoberta d’una professió artesanal, artística i tecnològica d’alta qualitat que ens fascina i ens enorgulleix.

La família dels Boscà és una de les més importants de tota la història de l’orgue a Catalunya.

Comença a finals del segle XVII amb Josep Boscà, mestre d’orgues de la Catedral de Barcelona.

Tres dels seus fills van continuar la professió paterna, i tenim documentada la reparació de l’orgue de Tàrrega per Josep Boscà fill el 1787.

Antoni Boscà, fill de Josep, és probablement el més prolífic de la nissaga amb més de quaranta orgues construïts arreu de Catalunya.

Josep Pujol, nascut a Manresa, era rellotger i orguener d'ofici.

Treballava en els orgues de Montserrat (1781-1785), Mataró (1781), monestir de Santa Maria de Pedralbes (1782), Palamós (1786), i la catedral de Barcelona, on el 1789 substitueix Josep Boscà i Serinyana com a mestre d’orgues.

Se’l coneix sobretot per l’orgue saltiri, construït pels volts de 1768: un orgue amb aspecte d’armari, tres registres i un teclat format per unes varetes de fusta disposades horitzontalment a mode de saltiri.

A la Barcelona dels segles XVI i XVII els oficis de torner, corder o violer estaven estretament relacionats amb la construcció d’instruments musicals.

Amb la Revolució Industrial i la liberalització de les professions es podia exercir qualsevol feina sense necessitat d’estar agremiat: símbol de l’Antic Règim, els gremis van desaparèixer oficialment l’any 1836.

L’ofici de torner era una especialitat de l’ofici de fuster. Els torners fabricaven tots els objectes de fusta que necessitaven un torn, especialment cadires, i els constructors d’instruments de vent en formaven part.

A Barcelona la construcció i venda d’instruments va destacar a partir de la meitat del s. XVIII, quan va deixar d’estar associada als capsers. Les nissagues com Xuriach, Pedrosa, Vinyoles, Boisselot, Oms i Bernareggi van dominar el sector.

Les nissagues com Xuriach, Pedrosa, Vinyoles, Boisselot, Oms i Bernareggi van dominar el sector i van ser protagonistes dels canvis i noves dinàmiques de l’incipient capitalisme industrial.

El conjunt de flauta i tambor es coneix a tota Europa des del segle XIII i podríem dir que es tracta del primer home orquestra de la música occidental.

S'ha mantingut el model de flabiolaire solitari per fer balls de moda i acompanyament de danses, gegants, figures i cants.

Molts constructors d'instruments de cobla han construït flabiols. Els figuerencs Pere Llantà i Enric Soldevila Catroi, els Reig de Torelló o Joan Fabra de Girona són els històrics i, més recentment, els Pardo de la Bisbal o Pau Orriols de Vilanova i la Geltrú.

Un corder de viola és un menestral que fabrica cordes amb budells d’animals, especialment de moltó (el mascle de l'ovella).

Adquirien els budells en els escorxadors i els netejaven en tallers comuns, vora els recs, on hi havia els obradors.

Des de 1324 hi ha reglamentació de la qualitat de les cordes, i assoleixen un gran nivell en el Renaixement, fins al punt que alguns experts coincideixen en interpretar les cordes «catlines» dels llaüts com a «cordes catalanes».

Els corders de viola tenien fins i tot un carrer al barri del Born de Barcelona, i practicaven un monopoli absolut.

El carrer es trobava -per raons pràctiques- al costat del carrer de les carnisseries i molt proper al rec comtal. Van formar confraria amb ordinacions -normes de bon govern- del 1649.

El Museu de la Música de Barcelona conserva la millor col·lecció de saltiris europeus del segle XVIII.

En el gremi de fusters del segle XVIII apareixen els noms de Rafael Guillamí, Josep Massaguer, Llorenç Artigues, Miquel Bofill, Miquel Escaler, Sebastià Vergés i Pere Alier. Més tard s'integren al gremi Joan Guillamí i Josep Massaguer (fill).

Destacats lutiers francesos van treballar a Barcelona, com és el cas de Nicolas Duclos durant el segle XVIII i fins 1765, any en què va marxar a Madrid.

Étienne Maire Breton, format a Mirecourt -la Cremona francesa-, ​arriba a Barcelona el 1850 per treballar com a Cap de taller en els tallers d'Agustí Altimira, fins 1874, any en que aquest obre el seu propi taller al carrer Conde del Asalto, actual Nou de la Rambla.

Agustí Altimira va treballar a Barcelona entr els anys 1837 i 1880. De fet, els violins fets abans de 1854 són considerats obres de Maire i no de Altimira.

Étienne Maire Clarà va seguir els passos del seu pare i construí instruments utilitzats pels millors intèrprets, com és el cas del violinista Joan Manén.

La casa Ròmul Maristany comença l’activitat el 1870 i pren especial importància en la venda de pianos i harmòniums, assolint un gran prestigi. Fins el 1906 va estar situada al carrer Fontanella i després a la plaça Catalunya.

Els pianos procedien de sis fàbriques diferents de Barcelona i els posaven la marca Maristany. Venien tota mena de productes musicals: rotlles de pianola, partitures i llibres, a més de lloguer i reparació d’instruments. Va estar activa fins l’any 1931.

La casa Joan Ayné també comença cap el 1870 i té tallers i sucursals tant a Tarragona com a Barcelona (al carrer Ferran VII i al carrer del Call). Destacava per la fabricació i venda de pianos, harmòniums i altres instruments. També oferien classes de música i servei d’edició i venda de partitures.

Francesc Pere España (1793-1877) s'estableix a Barcelona el 1820 procedent de Les Preses. Va construir guitarres, violins i alguns aeròfons, tot i que desconeixem si els instruments de vent van ser construïts al taller o només comercialitzats amb l’etiqueta España.

La nissaga Montserrat comença l’activitat de botiga de música i distribuïdora el 1870, i pels volts de 1900 se’n fa càrrec la vídua del fundador Francesc Montserrat, tal com indiquen les marques als instruments.

El 1932 van registrar una patent per fabricar una variant millorada del saxòfon, i es van convertir així en la primera fàbrica espanyola en produir aquest instrument. Ja aleshores, la fàbrica tenia al capdavant una dona: Francesca Montserrat i Virgili (1881-1969).

A Barcelona, els constructors de pianos es van independitzar del gremi de fusters el 1820 i van començar a establir tallers que funcionaven també com distribuïdors, botigues i editorials.

Alguns d'aquests tallers, com Chassaigne Frères, acabarien sent grans indústries amb una producció anual de milers d'instruments i, també, a sales de concert on actuaven els millors pianistes, orquestres i grups de cambra: Isaac Albéniz, Enric Granados, Arthur Rubinstein o Béla Bartók passaren per la Sala Mozart o la Sala Aeolian.

Enrique García (1866-1922) neix a Madrid, fill del constructor de guitarres Juan García.

És aprenent als tallers Ramírez juntament amb Manuel i José Ramírez entre 1883 i 1895, quan decideix anar a Barcelona i obrir el seu taller.

El seu estil influirà en les generacions posterior, com Francisco Simplicio, Enrique Sanfeliu o Ignacio Fleta, entre altres.

Francisco Simplicio (1874-1932) neix a Barcelona i comença a treballar d’ebenista fins l’any 1919. Gràcies a l’amistat que tenia amb Enrique García als 45 anys entra d’aprenent al taller del guitarrer.

A la mort del mestre l’any 1922, Simplicio es fa càrrec del taller, utilitzant fins l’any 1925 les etiquetes d’Enrique García i signant com “sucesor y único discípulo de Enrique García”.

Tot i començar a una edat molt tardana, se’l considera un dels guitarrers més importants de l’època.

Andreu Toron (1815-1866) va presentar el 1849 un nou instrument inspirat en les antigues xeremies populars: l’oboè tenor. Incorporà a la xeremia un mecanisme de tretze claus i un pavelló metàl·lic per allargar-ne la tessitura cap als greus.

Pep Ventura l’adoptà i el posà de moda entre les cobles amb el nom de tenora.

El model de Toron fou copiat per constructors com el figuerenc Enric Soldevila ‘Catroi’ (1861-1943), autor d’instruments de gran potència sonora i emprats per destacats tenoristes del segle XX com Albert Martí, Ricard Viladesau o Jaume Vilà.

Amb la recuperació de la música antiga, músics i lutiers miraven al passat.

Agrupacions com Ars Musicae, pioners de la ‘música antiga’, interpretaven música medieval i renaixentista amb instruments d’època o, si més no, facsímils dels antics, construïts a partir de la iconografia o d’instruments originals per part de Ignasi Fleta, Josep Maria Lamaña, entre altres.

N’és un exemple magnífic la viola de mà que Emili Pujol va encarregar a Miguel Simplicio, construïda a partir de la peça del segle XVI que es conserva al Museu Jacquemart-André de París.

Ramon Parramon fundà el 1897 la que es considera la casa especialitzada en la venda i restauració d'instruments de corda més important de la història moderna de Barcelona. Ramon es dedicà a la construcció d'instruments de corda i creà un nou instrument, la viola-tenor.

El 1930 Jacint Pinto, que estudià a Mirecourt, s'uneix a la Casa Parramon i, des de llavors, el taller de la casa centenària està sota la direcció de la família Pinto.

L’ofici de lutier segueix ben viu actualment.

Els -i les!- lutiers professionals es formen amb el sistema de mestre-aprenent, o bé fora de Catalunya, ja que no hi ha actualment cap formació reglada.

Entre l’artesania i l’enginyeria, construeixen des de flabiols a orgues de catedral per als estudiants, aficionats i professionals de totes les músiques.

Instruments artesanals i únics, que miren al passat i al futur.