Eolssigu!

Jeryeak 제례악. Pràctica que inclou la música del ritu a Confuci, Munmyo jeryeak 문묘제례아악, d'origen xinès (aak아악), i la del ritu als ancestres reials, Jongmyo jereak 종묘제례향악, que inclou dues suites d'origen coreà (hyangak향악). A banda del cant i la dansa, el conjunt instrumental inclou ajaeng, bak, bu, chuk, daegeum, dangpiri, eo, haegeum, hun, janggu, jeok, jeolgo, ji, pyeongyeong, pyeonjong, so, taepyeongso i yak.

Literalment "dansa de monjos", aquesta dansa busita secularitzada es caracteritza per les figures creades per les mànigues de la túnica "jangsam". Considerada una de les danses més belles d'aquesta cultura, està catalogada com patrimoni immaterial de Corea.

Daechwita 대취타. Pràctica musical sorgida a finals de la dinastia Joseon (1392-1897) per a acompanyar processions reials. Literalment significa "gran bufar i colpir" i es produeix amb instruments de vent: nabal, nagak, taepyeongso; i de percussió: jabara, jing, yonggo i ulla, en desús avui dia. L'Exèrcit de la República de Corea empra aquesta pràctica actualment per al canvi de guàrdia als palaus Gyeongbok i Deoksu de Seül.

Gungjung eumak궁중음악. Peces instrumentals d'acompanyament a la dansa i el cant, que avui dia no s'interpreta, per a banquets i celebracions de la cort. Es distingeixen que procedeixen de la Xina, dangak당악, de les originades a Corea hyangak향악. De gran solemnitat i format, els instruments emprats inclouen ajaeng, bak, daegeum, piri, haegeum, janggu, jwago, pyeongyeong, pyeonjong i sogeum, entre d'altres.

Sanjo 산조. Pràctica musical per a instrument melòdic solista acompanyat de janggu. Originalment creat per al gayageum, avui es practica també en instruments com ajaeng, daegeum, danso, geomungo, haegeum o piri. Tot i que sanjo significa literalment "melodies soltes", la seva estructura consisteix en una progressió ininterrompuda de melodies sobre una cadena de patrons rítmics organitzats de major a menor complexitat mètrica i de menor a major tempo. Una peça sencera pot estendre's fins a una hora.

Pansori 판소리. Narracions d'històries èpiques cantades (sori) per un o una cantant solista.Van sorgir al segle XVIII a llocs de reunió populars pan). El o la solista transmet la història a través de cant (sori), narració parlada i gesticulació, amb l'ajut d'un mocador o un ventall. L'acompanya un intèrpret de soribuk que marca els patrons rítmics de les cançons i interactua, com també ho fa el públic, amb expressions d'aprovació i ànim com eolssigu! (얼씨구!) S’utilitzen una enorme varietat de tècniques vocals per aconseguir un ampli ventall tímbric i la veu enrogallada i aspra n'és característica. Actualment es conserven cinc de les dotze peces originals del repertori tradicional.

Samulnori 사물놀이. L'any 1978, quatre músics de companyies folklòriques liderats per Kim Deoksu van portar a un escenari de Seül els ritmes rurals del nongak/pungmul. El conjunt es va anomenar Samulnori, "interpretació de quatre objectes", car empraven els quatre instruments bàsics del pungmulnori: buk, janggu, jing, kkwaenggwari, i a diferència del seu origen dansat, van interpretar asseguts al terra. Aquest format innovador va obtenir una gran acceptació, especialment entre el jovent urbà, i es van anar formant nous grups tant a diversos indrets de Corea com a nivell internacional, tots ells mantenint el nom de samulnori, que va esdevenir un gènere propi. Les cinc peces canòniques de samulnori, creades pel grup original, recullen amb gran virtuosisme els ritmes de diferents regions de Corea.

Pungmulnori 풍물놀이. També anomenat nongak 농악, "música de camperols", és el conjunt de pràctiques musicals que acompanyaven les feines del camp, el ritual i l'entreteniment. Essencialment rítmic, els seus principals components són percussió i dansa, tot i que també pot incloure elements de teatre i cant. Originàriament, els mateixos camperols, abillats amb vestits colorits i barrets vistosos, interpretaven buk, janggu, jing, kkwaenggwari i sogo alhora que dansaven, acompanyats de taepyongso. Actualment, la pràctica de caràcter més recreatiu, pangut 판굿, ha tingut un desenvolupament en àmbits urbans amb intèrprets semi-professionals.

Minyo 민요. Pràctica de cançons folklòriques que explora temàtiques que recreen la forma de viure dels seus practicants. Tenen una connexió directa amb les emocions, com el sentiment de nostàlgia i resignació del han, del qual Arirang, la cançó més popular de Corea, n'és un bon reflex. Es consideren cinc grans variants estil·lístiques de minyo segons la seva regió d'origen: Gyeonggi, Namdo, Seodo, Dongbu i Jeju. Cada estil es defineix per escales i modes determinats, així com una emissió vocal característica, en la qual el vibrato té un important paper expressiu. Entre els instruments més utilitzats podem trobar: janggu, sogo, hyangpiri , daegeum i gayageum.