Granados. De París a Goya

Des dels anys d'estudi a París fins a les últimes composicions inspirades en Goya, la vida i l'obra d'Enric Granados (1867-1916) va ser un recorregut literari i pictòric. La seva música era un perfum poètic, una olor plàstica, plena d'imatges sorprenents i de descripcions líriques. L'exposició, produïda pel Museu de a Música i el Museu de Lleida celebra l'artista, el músic que llegia, el pianista que pintava, en el cent cinquantè aniversari del seu naixement.

Al tombant de segle, la modernitat es trobava al teatre. Pintors, escriptors i músics volien reformar la societat a cop d'escenari. Pretenien desbancar els productes lírics més populars, que consideraven vulgars i tòxics. També tenien l'esperança de trobar una manera digna de guanyar-se la vida. Fills de Wagner, el seu desig d'època era obrir el país a Europa. Les empreses no van acabar de funcionar i els inversors van desanimar-se. Però malgrat tot, les il·lusions escèniques de les dècades de 1890 i 1900 van ser un far cultural que va agrupar els creadors en un somni d'obra d'art total.

Una de les obres més importants de Granados és el poema simfònic que va dedicar a Dante i la Divina Comedia a partir dels versos originals i una pintura de Rossetti. La composició, inicialment pensada com una simfonia en quatre parts, era una demostració modernista de la voluntat d'unificar les arts en un tot: poema, pintura i música. L'orquestra de Dante retratava les ombres de l'infern de la mateixa manera que les imatges posaven un rostre als condemnats i els versos representaven el seu lament. Així l'Humanisme va arribar al segle XX, com una peça de concert gairebé cinematogràfica.

Apel·les Mestres va ser un dels amics de Granados i l'escriptor amb qui més va treballar. L'univers iconogràfic del poeta va acompanyar sovint la imaginació lírica del compositor. Els dos defensaven els lligams íntims entre poesia i dibuix, pintura i música, art i creació, a partir d'una apologia de la natura. Liliana és el llibre objecte que va culminar aquesta estètica preciosista. Publicat luxosament el 1907, Granados va voler convertir el poema en un drama líric, estrenat el 9 de juliol de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona, en el marc d'una Exposició d'Art.

Per trobar un entorn tranquil, Gustav Mahler es va fer construir un cabana a Steinbach, on va treballar en la segona i tercera simfonies. Dotze anys després va repetir l'exercici a Dobbiaco. Igualment, Edvard Grieg va aixecar una cabana amb vistes al mar per a compondre a Troldhaugen. L'estiu de 1915, també Granados es va fer construir una cabana enmig d'un paisatge. L'anomenava «la tartana» o «la tartanita». Allí va escriure part de l'òpera Goyescas. El taller del compositor havia passat a ser una arquitectura de jardí, una finestra oberta a l'olor fresca i evocadora de les fruites i les flors.

Granados va ser sempre un músic atent als avenços tecnològics. La seva inquietud pel progrés era deguda a la consciència del valor de la projecció pública d'un mateix. A París va aprendre la importància de tenir un bon retrat fotogràfic per regalar a programadors i a mecenes. El neguit per editar les partitures perseguia el mateix objectiu d'anunciar-se, de propagar-se. Igualment ho feien els rotllos de pianola i els discs de gramòfon que va enregistrar. Lluny de la imatge de músic romàntic i regional, Granados va ser un ciutadà cosmopolita que parlava francès i creuava Barcelona en moto.

Goya va ser l'últim pintor de Granados. El va descobrir el 1894, al Museu del Prado. Però no va ser fins l'estiu de 1909 que l’univers goyesc va passar a ser el seu tema predilecte. La mort d'Albéniz i la Setmana Tràgica van impactar-lo profundament. Aleshores el compositor es va refugiar en el pintor, en els cartons amables i els tapissos lluminosos, en la crítica clara i obscura dels gravats. Primer va ser Goyescas, una obra magistral per a piano; després una òpera en tres actes, el seu gest final. I des de llavors, Goya va trobar les melodies de la seva paleta, el company perfecte per a la història de la cultura.